Camino per Gran Via, em venia de gust aprofitar el matí i sortir a donar una volta. Res planejat, no hi ha cap pressa. Tinc el dia per mi i agraeixo airejar-me. Sé que estic més sensible de lo normal… Em sento lluny de casa, a vegades força sol. M’agrada la soledat, el temps per mi i pels meus pensaments, però es fa dur no tenir a prop la gent que estimo. M’hi confronto sobretot els caps de setmana, de dilluns a divendres el ritme frenètic a la redacció deixa poc temps per pensar-se. Un cop la maquinària s’atura m’hi topo inevitablement, i en el fons no em desagrada perquè em recorda què és el que sento i qui sóc.
Moltes emocions i sensacions, un mes després encara desordenades. Sóc afortunat per l’oportunitat que estic vivint i vull valorar-la: torno a estar a Madrid, ara amb una perspectiva laboral que si tot va bé m’oferirà dos anys d’enorme aprenentatge. Però alhora el cor és a Barcelona, on he deixat més del que hauria volgut; il·lusions que semblen esvair-se… El temps és savi i confio en el que m’ofereixi.

A l’altra vorera un noi canta, creuo i me’l quedo escoltant… Sembla que s’hagi mimetitzat amb tot el rebombori que córrer dins meu, que m’hagi escoltat i s’hagi sabut expressar. Em tranquil·litza, somric i li dono les gràcies.